somnis, nens

Havia una vegada… un somni...

Era un bonic somni, de color rosa de vegades i de color blau altres, però sempre sempre bonic, però a més, tenia alguna cosa especial que no tenien altres somnis, tenia aroma a fresc, a llimona, a sabó, a bany recent donat, a cotó de sucre, de “maduixa per descomptat”!.

Anava i vènia, tornava, desapareixia, volava per segons, centenes de segon, i com un nen entremaliat s'amagava en un recolze del cervell, li era igual si de nit o de dia, allà estava, mai va acabar de marxar, encara quan se’l va voler espantar moltes vegades, fins i tot van intentar esborrar-ho, el somni,  sempre sagaç, s'escapolia apareixent amb més força com més temps passava.

Li agradaba passeja pel cap, baixa fins a l'estómac, crear estels en el cos, i descansar en el cor.

Capritxosament oferia alegria o malenconia, amb mirada brillant, un Peter Pan sen se estel,  creaba altres somnis, somnis de passejos, de somriures, de roba petita, d'amor etern, d'orgull i afecte, de pa fet, de començaments, de records, de biberons, bolquers, i de cançons de bressol, cigoñas, óssos, conillets, mantes suaus, tacte de seda, banyeres petites, i moltes carreres.

Passaven els anys, i amb milers d'excuses de vegades i moltes altres més circumstàncies unes altres, el pobre somni no podía tornar-se real, però ell, insistia i insistia, i malgrat tot allà seguia, recorrent el cos, descansant en el cor i trepant a l'ànima.

I per fi, un dia,  cansat d’insitir i de voltar, es va deixar veure.

Ulls verds i cabells castanys, nas petit, boca petita, aquí estic, vint-i-sis d’abril del noranta-nou.

Ulls blaus, cabells rossos, nas petit, boca petita , aquí estic, u de febrer del dos mil onze.

I llavors el somni va ser realitat i badallant, feliç, es va arraulir en el cor per viure allà, per sempre.