Quan va néixer l'autoestima?

Que curiosa es aquesta paraula, o millor dit, que dues paraules unides més curioses.

Quina complexitat en una única i simple paraula, que sol separant-la es converteix en dues simples i belles expressions, auto, de mi mateix, i estima, d'amor.

I a més, així vistes, veritat, que no donen tanta por?, perquè segur que si ho penses, gairebé dóna por aquesta història de l'autoestima.
Si la tens i ho demostres, pots caure en la prepotència i l'egocentrisme, 
i si et falta,... ay¡... Si et falta aquesta senyoreta melindrosa i presumida anomenada autoestima.

No,
Crec que no m'agrada aquesta paraula, no, no m'agrada, perquè m'obliga, m'obliga a estimar-me sempre, i hi ha vegades que no em vull, ni m'agrado si més no, ni em ve de gust tampoc,…aleshores diuen que tinc l'autoestima baixa.

I a mi, que en canvi, m'agrada més interpretar-ho com que jo mateixa m'estic donant pistes de que alguna cosa no marxa i és moment d'un canvi.

Com quan tens una infecció, i el teu cos t'alerta amb la febre.
És la febre de la meva consciència, de la meva essència.

Per què..? Quin barem mesura la meva autoestima?, Quina unitat m'indica el nivell correcte?, quan comença a ser normal?, quan es passa de la ratlla?, quan es queda curta?

La meva autoestima té dues cares, com la lluna, com les monedes, com tot en definitiva, el seu costat brillant i atraient i el seu costat fosc i tenebrós.

L'alta, la brillant, la que pot arribar a enlluernar-te fins a no deixar-te veure, i la fosca o baixa, que també pot encegar-te de tal manera que tampoc no deixa que vegis gens, quina paradoxa, no?

Llavors,... que tal si ens deixem de tantes voltes, cuidem d'ella, sí, però sense aclaparaments, no sigui que al final i de tant tenir-la en compte, en lloc d'autoestima es converteixi en "auto-espina".