Abans, ara, després, sempre?...

Evangeli de Maria Magdalena - Els Evangelis Apòcrifs, per Aurelio De Santos Otero “... del Salvador? ». Levi diu a Pere: «Sempre tens la còlera al teu costat, i ara mateix discuteixes amb la dona enfrontant-te amb ella. Si el Salvador l'ha jutjat digne, qui ets tu per menysprear-la? De tota manera, Ell, en veure-la, l'ha estimat sense dubta. Avergonyim-nos més aviat, i, revestits de l'home perfecte, complim el que ens va ser manat. Prediquem l'evangeli sense restringir ni legislar, (sinó) com va dir el Salvador ». Acabat que hi va haver Levi aquestes paraules, va marxar i es va posar a predicar l'evangeli segons Maria.”

Els primers raigs de sol apuntaven darrere de la muntanya, encara quedaven zones fosques, Isamebà va obrir els ulls entre la nit tancada, atenta i en silenci, escoltava el so del vent, l'udol de les aus, estirada al costat de la paret de roca de la cova, a prop del foc, el que ella mateixa havia encès abans del vespre, per protegir-se del intens fred, el seu cos protegia el nen que dormia tranquil darrere d'ella, el temps temperat havia acabat feia dos llunes completes, ella ho sap, l'hivern ha arribat. 

Pensava en tot el que havia de fer aquell dia, el menjar s'havia acabat i necessitaven més pells per cobrir-se, a més, havia de buscar sílex per poder encendre el foc i fer-se un nou ganivet, el seu millor company últimament, amb ell podia caçar, adobar la pell, i defensar-se, el que per la seva desgràcia cada vegada era més freqüent. 

Trobava a faltar el temps en que el seu grup era més aviat petit, tot quedava més protegit, es portaven bé, es respectaven, es necessitaven, però ara tot estava canviant, i no sabia ni per què? ni quan?. 

Va haver de començar quan la caça va començar a escassejar, el fred havia gelat les poques arrels que podien menjar i van començar a passar gana, Atsaré, el seu company, juntament amb altres més, es van anar un matí a la recerca de menjar i no havien tornat, després d'una lluna, el grup va decidir moure's buscant el temps calent i ja no va saber res més d'ell. 
El nen es va moure estrenyent-se més a ella, - "Sí, havia de buscar més pells, tot i així, pensava en la sort que havien tingut trobant aquesta cova, l'entrada estava just orientada cap al sol, així els raigs els escalfavan i els donaven llum tot el dia. 

No eren els primers que l'havien ocupat, en les seves parets es podien veure pintades de sang mostrant caçeres dels grans orelles, feia temps que no veia cap, va recordar l'última vegada que el seu grup va caçar un, van tenir carn per a quatre o cinc sortides del cercle de foc. També hi havia restes d'una gran foguera al centre, havien de ser un grup nombrós, homes, dones, nens i ancians, un d'ells va haver de morir allà, ja que els ossos estaven acumulats juntament amb altres restes. Sí, havia tingut sort, una cova orientada i sense animals dins. 

Va recordar el moment que van moure el campament, va decidir deixar senyals per Atsaré, pedres apuntant en la seva direcció, branques trencades, es tornava cada poc per si el veia però ... res, sentia algo estrany, li trobava a faltar. Va tenir diversos companys abans d'ell, era normal, però d'una manera estranya cada vegada sentia que a qui buscava era Atsaré, era dels més alts del grup, intel.ligent i ràpid, sabia flairar i trobar pistes, era l'apropiat, i va acabar sent el que ella volia, el líder del grup, llavors va aceptar concebre. 

Van girar seguint el sol, així tenien més llum per caminar i calor per escalfar-se, van estar sols durant almenys mitja lluna, i llavors, van trobar els altres, eren més nombrosos i els van oferir menjar a canvi que s'unissin a ells. ¡Vuit llunes!, Només vuit llunes, i tot el seu món va deixar de ser seu. 

Aquest poble era estrany, " " anaven en parelles i no es permetien canviar-se amb ningú, les dones caçaven, tenien cura dels nens, ancians, homes, conreaven, netejaven, organitzaven, tot, això era igual, com sempre, com ella feia, però amb els seus, tot i que va acepta un home, ella era lliure, podia triar, sabia fer-ho, ho havia de fer. Li van exigir canviar, un d'ells la va agafar dels cabells, la va palpar i la va nomenar "la seva propietat", ¡ella no era propietat!, ¡Ella es deia Isamebà!, No va entendre res, i gairebé la maten al negar-se a acceptar-ho, va fugir amb el seu fill, i ara ella estava sola, però no tenia por, sortiria endavant, sempre ho havia fet, va respirar va agafar aire i es va incorporar, va mirar al seu fill i va pensar, avui, - "avui he de caçar, fer-me un ganivet nou, adobar la pell, agafar llenya, encendre la foguera .... i alimentar el meu fill " 

Isabó, amb els ulls tancats es va quedar esperant a la seva màrfega, que el mussol que vivia en l'arbre del darrere llancés el seu crit, com cada dia. El sol estava a punt d'aparèixer per darrere de la muntanya; "Uuuh Uuh Uuh", allà estava, com sempre, ella, va obrir els ulls. 

En la seva petita cabana no feia fred, estaven a l'hivern, però allà s'hi estava bé, la foguera encara cremava una mica, i el porc i la cabra que havia aconseguit comprar a la primavera els servirien a ella i al seu fill per passar un bon hivern, un sac de gra, una tela nova per a la roba, sí, havia estat estranyament un bon any, va sospirà, "sí, un any estrany", va pensar, perquè encara que estava sola, i era vídua, en una època amarga i molt dura, després del primer moment de terror, va decidir que no podia rendir-se. 

Tan sols vuit mesos, vuit mesos havien passat ja des que, el que era el seu marit, elegit pel seu pare, havia partit a una altra nova guerra per conquerir ciutat Santa, ella no sabia on era, li havien explicat que era una honorable decisió anar a lluitar pel Senyor, va recordar pensar, - i jo, .. I el meu fill?, Però, allà estava, amb el seu fill arraulit a la seva cintura, i ¡un porc i una cabra seus!, Va somriure. 

Per fi el primer raig de sol aparèixer darrere de la muntanya, - "he de llevar-me", encara que el camp estava aturat pel fred, encara havia de rentar roba, anar al riu a per aigua, cuinar, netejar els animals, moldre el gra, anar al poble a per provisions ... Tant de temps sense un home al costat, no li havia agradat a la seva comunitat, li van dir que no podria aconseguir-ho sola, que una dona necessitava un home, per això li van buscar un marit, però ella s'hi va negar i el va rebutjar, li van tornar l' esquena, per què no entenien que ella podia fer-ho sola? d'alguna manera sempre havia estat així. La seva mare va morir aviat, i ella des de petita va haver d'ocupar-se del seu pare, germans, fins i tot cosins, casa, camp, animals, ¡que havia de diferent!, Era la seva elecció, podia fer-ho, sabia fer-ho, ho havia de fer. 

El seu marit, Josuè, no era un mal home, tenia una casa amb un petit terreny. Quan es van conèixer ell intentava mantenir un somriure en aquell rostre rodó i vermell, era alt, estava ben alimentat i no anava molt brut, tenia pèl al cap i el pit, no era desagradable, i ella va concebre. Passava el temps, i li trobava a faltar, va buscar notícies entre soldats que tornaven ferits, cansats, famolencs, i que acceptaven parlar amb ella a canvi de pa i aigua, i llavors va saber que ell no tornaria; va trobar a un dels seus companys, que li va tornar la creu beneïda pel rector del poble, que Josuè s'havia emportat en partir, no li va costar vendre-la, i això va ajudar a comprar el porc i la cabra. 

Ella li va recordar, es va acomiadar amb el pensament, va plorar i va tornar a casa seva.

El gall va cantar, havia d'aixecar-se, s'havia de canviar el fenc de la màrfega, estava massa enfonsat per al seu fill i ella, els ossos li feien mal a vegades a l'aixecar-se, o potser era per la feina i tota la resta que feia, però, què més donava?, ella sabia fer-ho, va tornar a somriure i va pensar, avui, - "avui he de rentar roba, anar al riu a per aigua, buscar provisions, remoure la terra de l'hort perquè no es geli ... i alimentar meu fill "


Elisabeth, escoltava els sons del carrer, algun carro que passava, segurament camí del mercat en aquestes hores, als farolers apagant les llums del carrer, la claredat anunciava que s'acostava el dia, es va quedar mirant les seves cortines noves, tenien petites floretes pintades, les havia posat feia poc i estava encantada, “li agradaven tant¡”, i ara a l'hivern encara més, li recordaven a la primavera, es va remoure en el llit i llavors va sentir la maneta del seu nen, li agradava notar-ho recolzat en la seva cintura, així, dolç, tan innocent, tan confiat, es va girar i li va acariciar els cabells. 

Va pensar en el que havia de fer durant el dia, havia d'anar sens falta a l'editor, era escriptora, o almenys ho intentava, i era vital que li compressin els seus dos últims contes, necessitava els diners, després havia d'anar al mercat a per menjar, rentar la roba, recollir la casa, comprar sabates noves al nen, donar-li de menjar.

La seva història era una mica diferent de la d'altres, almenys en el seu món, vídua des de feia vuit mesos, pertanyia a un grup de dones a les que anomenaven feministes, però ella, no es considerava això, ella creia que era encara més, era una persona. 

Estimava el seu marit, l'estimava i respectava, com ell a ella, sabia que amb ell havia estat afortunada, en una època on les dones no tenien pràcticament drets, la seva família no li va posar impediments, era un home honest, treballador, una mica altiu, però sense fanfarronejar i fins i tot, gairebé guapo, oficial de l'exèrcit, totes les seves amigues l'envejaven, sí, la fortuna l'havia acontentat, li deixava continuar escrivint encara que només fos per llegir-lo en algun dinar familiar. 

Va ser un casament molt bonic, amb moltes flors, i sens dubte a la primavera, es van permetre fer un petit viatge de esposalles, va somriure, va ploure tot el viatge però ell la protegia, era atent i alhora fort, i ella, va concebre.

La tuberculosi se’l va endur,... van ser mesos molt durs, la malaltia el va debilitar de tal manera que no podia fer res per si mateix, i llavors ella va estar allí, va aprendre a dirigir, organitzar, a treballar, i sense saber perquè, es va sentir viva . 

La seva mort va arribar haviat, es va entristir i li va plorar de cor, va complir el duel marcat, resignada, però no va aconseguir sentir-se espantada, i llavors ho va decidir, escriuria i es guanyaria el dret a viure la seva vida, a la seva manera, quin escàndol!, la pensió de l'exèrcit, a penes arribava per cobrir despeses, però amb els seus contes i organitzant-ho, no havia tingut necessitat de demanar res, estava contenta. 

Estava convençuda que, no volia dependre de ningú, ni tan sols del seu pare, volia demostrar al món i sobretot a si mateixa, que no era una vídua trista i perduda, i això no havia agradat molt. 

S'apaguen els fanals, un nou dia neix , i ella ha d'aixecar-se ja, i avui, "avui anirà a l'editor, comprarà en el mercat, buscarà unes sabates, rentarà la roba ... i alimentarà el seu fill".


<<Sona el despertador, s'encén la radio>> - "Són les 6 del matí" 



gairebé crida el locutor, encara és de nit, - "avui s'esperen temperatures molt baixes, l'hivern ens està maltractant sense pietat aquest nou any 2010." 

." Isabel, obre els ulls, apaga el despertador, es desperta, s'estira, badalla i es queda escoltant per si el nen s'ha despertat, encara té una estoneta, li agraden aquests cinc minuts més, la claredat treu el cap per la finestra, el soroll del trànsit avisa que la ciutat s'ha posat en marxa, somriu, i llavors pensa, -avui, “avui he de...""

Dia de la Dona, 08/03/2010 - 3er premi Pallejà

1 comentario:

  1. ¡Hola Eva!
    Veo que te vas animando a escribir y eso aunque no tenemos nuestras reuniones, pero nos podemos ir comunicando con nuestros blogs.
    Sigue y podemos ir recopilando nuestros obras
    Un saludo de un amigo, ¡Felicidades!
    Higinio.

    ResponderEliminar